1. Introducció
El problema
Vivim un temps estrany: no només no podem imaginar alternatives al capitalisme (com diagnosticava Mark Fisher), sinó que ja no sabem què és real. La desinformació sistèmica, la intel·ligència artificial generativa i la sobrecàrrega informativa han produït una situació inèdita: l'ansietat de no saber què creure. I aquest malestar, lluny de ser reconegut com a símptoma d'un sistema disfuncional, es privatitza: el problema no és l'arquitectura informativa, ets tu que "no tens esperit crític"
.
Hipòtesi
La meva hipòtesi és que la post-veritat constitueix una extensió del realisme capitalista: si Fisher argumentava que el capitalisme havia colonitzat la nostra capacitat d'imaginar futurs alternatius, avui aquesta colonització s'ha estès a la nostra capacitat de conèixer la realitat mateixa. No només no hi ha alternativa; tampoc no hi ha veritat.
Metodologia
Per desenvolupar aquesta hipòtesi partiré del concepte de "privatització de l'estrès" de Fisher, posant-lo en diàleg amb la reflexió d'Arendt sobre la incapacitat de pensar com a condició del mal. Usaré exemples contemporanis (la IA generativa, els interessos geopolítics darrere les narratives, els fact-checkers com a crítica absorbida) per mostrar l'actualitat del diagnòstic.
Estructura
En un primer moment, exposaré els conceptes centrals de Fisher sobre el realisme capitalista i la privatització del malestar. En un segon moment, argumentaré com la post-veritat n'és una extensió lògica: de la impossibilitat d'imaginar a la impossibilitat de saber. En un tercer moment, exploraré les conseqüències existencials d'aquesta situació, recuperant Arendt. Finalment, obriré possibles línies de fuga.
2. El realisme capitalista de Mark Fisher
2.1. "És més fàcil imaginar la fi del món..."
El 2009, Mark Fisher va publicar Realisme capitalista: No hi ha alternativa?, un breu assaig que diagnosticava amb precisió quirúrgica l'atmosfera ideològica del nostre temps. La seva tesi central és tan simple com devastadora: el capitalisme ha deixat de ser una opció entre d'altres per convertir-se en l'únic horitzó pensable. "És més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme"
(Fisher, 2009): podem imaginar zombis, apocalipsis nuclears, pandèmies globals, però no un sistema econòmic diferent.
És més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme
El realisme capitalista no és una ideologia en el sentit clàssic (un conjunt de creences explícites), sinó una atmosfera omnipresent que condiciona el que podem pensar i desitjar. Opera per naturalització: el capitalisme es presenta com a inevitable, com el clima o la gravetat. Qualsevol alternativa es descarta d'entrada com a utòpica, perillosa o simplement impensable. L'eslògan de Margaret Thatcher ("There Is No Alternative"
) ha deixat de ser una posició política per convertir-se en sentit comú.
2.2. La privatització del malestar (i de la felicitat)
Una de les operacions més subtils del realisme capitalista és la privatització del malestar. Fisher argumenta que l'ansietat i la depressió (pandèmiques en les societats contemporànies) no són problemes individuals amb causes bioquímiques, sinó símptomes d'un sistema disfuncional. Les dades ho confirmen: segons l'Organització Mundial de la Salut, més de mil milions de persones viuen avui amb trastorns de salut mental, i la depressió serà la primera causa de discapacitat mundial el 2030. A Catalunya, l'Enquesta de Salut de 2024 revela que el 5,8% de la població adulta presenta símptomes de depressió moderada o greu (7,5% en dones), i el 18,5% ha estat diagnosticada d'ansietat alguna vegada. No són xifres marginals; són símptomes d'una epidèmia silenciosa. Però precisament això és el que el sistema nega: "L'ontologia dominant nega qualsevol possibilitat de causació social de la malaltia mental. La quimico-biologització de la malaltia mental és estrictament congruent amb la seva despolitització"
(Fisher, 2009, p. 37).
L'informe FOESSA de 2024, elaborat per Càritas a partir de 140.000 entrevistes, ofereix una dada que condensa el diagnòstic de Fisher: el 55,4% de les persones en situació d'exclusió social viuen en llars on la persona sustentadora principal treballa. "Treballar ja no et salva de l'exclusió"
, conclou l'informe. A Catalunya, 1,4 milions de persones (el 38% de la població ocupada) viuen en situació de precarietat laboral. La taxa de risc de pobresa abans de cap transferència social és del 40,1%; només després de pensions i ajudes baixa al 17,4%. Això vol dir que sense els pegats constants de l'Estat, gairebé la meitat de la població seria pobra. El sistema genera precarietat estructural i després necessita intervencions permanents per evitar el col·lapse social. Però el relat dominant inverteix la causalitat: si ets pobre, és perquè no t'esforces prou; si estàs ansiós, és perquè no saps gestionar les emocions.
Si estàs ansiós, el problema és el teu cervell, la teva família, la teva incapacitat d'adaptar-te. Mai el sistema. Aquesta operació té un doble efecte: d'una banda, despolititza el malestar (converteix un problema col·lectiu en una patologia individual); de l'altra, reforça el capitalisme (si el sistema no és el problema, no cal canviar-lo). L'individu malalt ha de buscar teràpia, medicació, autoajuda, però mai qüestionar les condicions materials que produeixen el seu patiment.
El diagnòstic de Fisher connecta amb el que Byung-Chul Han anomena autoexplotació: ja no cal un tirà extern per sotmetre'ns, ens bastem nosaltres mateixos per explotar-nos fins a l'extenuació. "Ens explotem voluntària i apassionadament creient que ens realitzem"
, escriu Han a La sociedad del cansancio. El subjecte de rendiment passa de l'obligació a l'autoexigència, que resulta ser pitjor: l'autoexplotació és més eficient que l'explotació aliena perquè va de la mà d'un sentiment de llibertat. Qui fracassa en la societat neoliberal es fa a si mateix responsable i s'avergonyeix, en lloc de posar en dubte el sistema. "D'aquí que el símptoma de la nostra època no sigui la revolució sinó la depressió"
.
Ens explotem voluntària i apassionadament creient que ens realitzem
James Williams, ex-estratega de Google que va despertar de l'economia de l'atenció, ofereix una altra capa d'anàlisi a Clics contra la humanidad. Williams descriu com la tecnologia digital apaga progressivament les llums de la nostra vida: primer la llum de l'atenció immediata (ens distreu), després la llum dels objectius a llarg termini (ens desorienta), finalment la llum de la identitat i l'acció col·lectiva (ens fragmenta). Les xarxes socials, argumenta, no són eines de comunicació sinó màquines de persuasió global. El resultat és una societat on la capacitat d'acció col·lectiva s'ha erosionat fins a fer-la gairebé impossible.
La privatització de l'estrès és una de les victòries més efectives del realisme capitalista
2.3. Impotència reflexiva: saber i no actuar
Fisher introdueix un concepte particularment rellevant per al nostre temps: la impotència reflexivaGLOSSARISaber que les coses van mal però sentir-se incapaç de canviar-les. No és ignorància sinó paràlisi informada: la informació no porta a l'acció, sinó a una resignació cínica que reforça l'statu quo.Fisher, 2009. Es tracta de la sensació que, encara que les coses van malament, no hi ha res que puguem fer per millorar-les. El més inquietant és que aquest saber no genera acció, sinó paràlisi: els joves saben que el sistema és injust, saben que la seva passivitat reforça el problema, però aquest saber no els impulsa a actuar. Williams ho descriu amb precisió: el símptoma més clar d'aquesta paràlisi és la indignació, elevada a valor suprem de la resistència social digitalitzada. Però la indignació no mobilitza, només indigna. Fem clic, compartim, ens escandalitzem, i seguim igual. "La impotència reflexiva és una altra manera de dir depressió"
(Fisher, 2009, p. 21).
Aquesta idea serà central per al nostre argument: en l'era de la post-veritat, la impotència reflexiva s'ha estès de l'àmbit polític a l'epistèmic. Sabem que les notícies estan manipulades, sabem que els algoritmesGLOSSARIConjunt d'instruccions que determina què veus a les xarxes socials. Prioritzen contingut que genera engagement, no necessàriament contingut veraç. ens mostren el que volem veure, sabem que la verificació és gairebé impossible, però aquest saber no canvia res. Continuem consumint informació de la mateixa manera, atrapats en el que Fisher anomenava "hedonia depressiva"
: la incapacitat de fer res més que buscar gratificació immediata (Fisher, 2009, p. 22). Fernández Rovira i Giraldo Luque ho condensen en el títol del seu llibre: La felicidad privatizada. La felicitat, com el malestar, s'ha privatitzat i programat. Les plataformes digitals no només capturen la nostra atenció sinó que dissenyen la nostra satisfacció: recompenses intermitents, dopamina a la carta, gratificació sense sentit. El resultat és un subjecte que no pot desitjar res més que el que el sistema li ofereix.
3. De la impossibilitat d'imaginar a la impossibilitat de saber
3.1. La desinformació com a camp de batalla
El diagnòstic de Fisher es referia principalment a la impossibilitat d'imaginar alternatives polítiques i econòmiques. Però el realisme capitalista no s'ha aturat aquí: ha colonitzat també la nostra relació amb la veritat. Si el 2009 el problema era que no podíem imaginar un altre món, avui el problema és que ja no sabem quin món és real.
El que Oxford Dictionaries va anomenar el 2016 post-veritatGLOSSARICircumstància en què els fets objectius tenen menys influència en formar l'opinió pública que les apel·lacions a l'emoció i les creences personals. La veritat no es nega, simplement deixa de ser rellevant.Oxford Dictionaries, Paraula de l'Any 2016 ha deixat de ser un neologisme per convertir-se en el nostre paisatge quotidià. La informació ha deixat de ser un recurs neutral per convertir-se en un camp de batalla on els interessos econòmics i geopolítics configuren quina "realitat" es presenta als mitjans. Pensem en Veneçuela: el petroli, la disputa entre els Estats Units, la Xina i Rússia, les sancions econòmiques, el govern de Maduro. No existeix una notícia neutral sobre Veneçuela; cada mitjà respon a interessos concrets que determinen no només com es presenta la informació, sinó quina informació existeix. El ciutadà, davant d'aquesta situació, ha de "triar" quina narrativa creure, i aquesta elecció genera un malestar específic: l'ansietat de saber que, triï el que triï, probablement s'està deixant manipular.
Aquest control del discurs es relaciona amb el que el politòleg Joseph Overton va anomenar la finestra d'OvertonGLOSSARIRang d'idees políticament acceptables en un moment donat. Els polítics rarament defensen idees fora d'aquesta finestra perquè arrisquen perdre suport popular. La finestra no la mouen els polítics, sinó l'evolució lenta dels valors socials, els think tanks i els mitjans.Mackinac Center: el rang d'idees que la societat considera acceptables en cada moment. El que és interessant per al nostre argument és que aquesta finestra no es mou principalment pels polítics, sinó per l'exposició mediàtica repetida. Si un mitjà presenta constantment una idea abans marginal com a "debatible", aquesta idea es normalitza. La desinformació no només ens enganya sobre fets concrets; desplaça la finestra del que podem pensar. Així, el realisme capitalista de Fisher i la post-veritat comparteixen el mateix mecanisme: colonitzar els límits del pensable.
El 2016, l'escàndol de Cambridge Analytica va revelar l'abast industrial d'aquesta manipulació: una empresa vinculada a Robert Mercer i Steve Bannon va recollir dades de 87 milions de perfils de Facebook per construir perfils psicogràfics i dirigir missatges personalitzats als votants nord-americans. No es tractava de convèncer amb arguments, sinó de manipular amb precisió algorítmica. La campanya de Donald Trump va utilitzar aquestes dades per mostrar missatges diferents a cada segment de població, explotant les seves pors i desitjos específics.
Però Cambridge Analytica no és una anomalia; és el símptoma d'una transformació estructural. Yanis Varoufakis, en el seu llibre Tecnofeudalisme (2023), argumenta que hem passat del capitalisme (basat en el benefici) al tecnofeudalismeGLOSSARISistema econòmic on les grans plataformes digitals han substituït el mercat capitalista tradicional per una estructura feudal: en lloc de vendre productes, extreuen rendes dels usuaris i negocis que depenen dels seus ecosistemes.Varoufakis, 2024 (basat en la renda). Les plataformes digitals (Google, Meta, Amazon) ja no són empreses que competeixen en un mercat; són senyors feudals que posseeixen el territori digital pel qual tots hem de passar. "Som serfs del núvol"
, escriu Varoufakis, "cedint dades no compensades que involuntàriament influeixen en com operem"
(Varoufakis, 2023). Qui controla les plataformes controla la realitat que podem veure.
3.2. La crisi del periodisme i la qualitat informativa
Aquesta concentració de poder coincideix amb una crisi profunda del periodisme tradicional. Segons l'informe State of Local News de Medill/Northwestern (2024), els Estats Units han perdut més de 3.300 diaris des de 2005 (127 només l'últim any). Més de 270.000 llocs de treball han desaparegut del sector, una caiguda del 75%. El resultat: 208 comtats són ara "deserts informatius"
, territoris sense cap font local de notícies, i 55 milions d'americans viuen en comunitats amb accés limitat o nul a informació local. La investigació demostra que en aquestes comunitats la participació electoral disminueix i la corrupció augmenta. La conseqüència no és només quantitativa sinó qualitativa: menys periodistes significa menys investigació, menys verificació, menys capacitat de vigilància.
Dean Starkman, en el seu llibre The Watchdog That Didn't Bark (2013), va documentar com els mitjans van fallar a l'hora d'alertar sobre la bombolla immobiliària que va provocar la crisi de 2008. El problema, argumenta, no era que els periodistes no fossin diligents, sinó que la pressió per produir contingut ràpid i "que vengués" va substituir el periodisme d'investigació. Aquesta dinàmica s'ha agreujat: amb menys recursos i més competència per l'atenció, els mitjans s'han adaptat a la lògica de les plataformes, prioritzant el contingut viral sobre el contingut verificat.
3.3. La IA generativa: eina ambivalent
La irrupció de la intel·ligència artificial generativa ha agreujat aquesta situació de manera exponencial. La mateixa tecnologia que pot verificar contingut també pot falsificar-lo de manera indistingible. Els deepfakesGLOSSARIContingut audiovisual manipulat amb IA per fer semblar real quelcom fals. El 98% són pornografia no consentida i el 99% de les víctimes són dones., els textos generats, les imatges sintètiques han fet que la distinció entre real i fabricat sigui pràcticament impossible per a l'usuari mitjà. Les dades són alarmants: el 98% dels deepfakes són pornografia no consentida, i el 99% de les víctimes són dones (el que l'ONU ha qualificat de "pandèmia a l'ombra"
). El cas de Taylor Swift el gener de 2024, amb imatges falses vistes 47 milions de vegades abans de ser eliminades, va fer visible una violència que afecta milers de dones anònimes cada dia.
Però la crisi epistèmica opera en dues direccions. El març de 2024, el Palau de Kensington va publicar una fotografia de Kate Middleton amb els seus fills pel Dia de la Mare (la primera imatge pública després de la seva cirurgia abdominal). En poques hores, Reuters, AP i AFP van emetre una ordre de "kill notice"
, retirant la imatge dels seus arxius per evidències de manipulació digital. Kate va demanar disculpes reconeixent que havia editat la foto. El director global de notícies de l'AFP, Phil Chetwynd, va declarar a la BBC: "El Palau de Kensington ja no és una font de confiança per a nosaltres"
. Si fins i tot la Casa Reial britànica (una de les institucions més antigues del món) perd credibilitat per una foto retocada, qui queda com a font fiable?
Els deepfakes també alimenten un frau financer massiu: les pèrdues globals per IA generativa van arribar als 12.300 milions de dòlars el 2024, amb previsions de 40.000 milions per al 2027. El Fòrum Econòmic Mundial situa la "desinformació amplificada per mitjans sintètics"
entre els principals riscos globals. Ja no cal un aparell de propaganda estatal per manipular l'opinió pública; n'hi ha prou amb un ordinador portàtil i accés a les eines adequades.
Ho escric amb coneixement de causa: treballo professionalment amb IA generativa, sóc CTO de M.IA, una startup que desenvolupa un sistema multiagent d'IA per optimitzar la gestió de tresoreria empresarial. Conec les capacitats d'aquestes tecnologies perquè les construeixo cada dia. I precisament per això puc afirmar que el problema no és tècnic sinó estructural: qui controla les eines de verificació? OpenAI, Google, Meta (corporacions amb interessos propis). La IA que hauria de permetre'ns accedir a la veritat està controlada pels mateixos actors que es beneficien de l'opacitat informativa. El realisme capitalista ha absorbit fins i tot les eines que podrien desafiar-lo.
La pregunta que em faig professionalment és també la pregunta d'aquest assaig: les eines que haurien de facilitar l'accés a la veritat, no estan perpetuant el realisme capitalista que descriu Fisher?
Un exemple recent il·lustra l'abast del problema. El 3 de gener de 2026, quan Trump va anunciar la captura de Nicolás Maduro durant l'"Operació Southern Spear"
, les xarxes socials es van inundar d'imatges falses generades amb IA abans que cap mitjà pogués publicar fotografies autèntiques. Alguns experts van qualificar-ho com el primer cas en què imatges d'IA d'una figura política mundial es van crear en temps real mentre la notícia encara estava en desenvolupament.
El professor Hany Farid, de la Universitat de Berkeley, ho resumeix així: la gent té avui la mateixa probabilitat de dir que alguna cosa real és falsa que de dir que alguna cosa falsa és real. I el biaix de confirmació ho agreuja: quan el contingut té càrrega política, la precisió empitjora significativament. La distinció entre veritat i mentida s'ha tornat pràcticament impossible.
Hi ha, però, intents de construir alternatives. El projecte AINA, impulsat per la Generalitat de Catalunya i el Barcelona Supercomputing Center (BSC), desenvolupa models de llenguatge en català de manera pública i oberta, perquè qualsevol empresa o organització pugui utilitzar-los sense dependre de les grans corporacions. Amb un pressupost de 13,5 milions d'euros, AINA ha creat eines com Matxa (el primer sistema de text a veu en català amb variants dialectals), models de llenguatge publicats a Hugging Face amb llicència oberta, i l'AINA Kit per facilitar la integració en aplicacions. El projecte va més enllà de la tecnologia: representa una aposta per la sobirania lingüística i digital.
A escala europea, el projecte ALIA (Artificial Linguistic Intelligence for Administration) representa la primera infraestructura pública, oberta i multilingüe d'IA del continent. Presentat el gener de 2025 pel president Pedro Sánchez, ALIA ha desenvolupat ALIA-40B, un model de 40 mil milions de paràmetres entrenat al supercomputador MareNostrum 5 del BSC. El model cobreix les 35 llengües europees (amb especial atenció a les llengües cooficials espanyoles) i s'ofereix amb llicència oberta per a qualsevol empresa, administració o investigador. L'objectiu declarat és que Europa no depengui de les grans tecnològiques nord-americanes per processar el seu llenguatge.
Són iniciatives encara minoritàries comparades amb la potència de les Big Tech. Google inverteix més de 30.000 milions de dòlars anuals en IA; el pressupost d'AINA és 2.000 vegades menor. Però la seva existència mateixa és significativa: demostren que el realisme capitalista (aplicat a la tecnologia) no és total. Hi ha bretxes, espais on construir infraestructures públiques que no responguin a la lògica de l'extracció de dades.
3.4. Els fact-checkers: de l'absorció a l'abandonament
Fisher argumentava que una de les operacions més eficaces del realisme capitalista és l'absorció de la crítica: el sistema incorpora la seva pròpia oposició per neutralitzar-la. Des de la teoria del poder, això representa el poder-comunicació i la persuasió en la seva sofisticació absoluta. Niklas Luhmann, des de la teoria de sistemes socials, ofereix una clau per entendre aquest mecanisme: el sistema absorbeix la crítica precisament perquè aquesta es mobilitza pels seus propis canals de comunicació. És l'evolució màxima del sistema: la crítica no és externa, sinó que circula per dins, neutralitzada pel mateix medi que la transporta.
La història recent dels fact-checkers il·lustra aquesta dinàmica, però també la seva deriva més inquietant: quan la crítica deixa de ser útil, el sistema l'abandona.
Durant anys, les grans plataformes van finançar la indústria de la verificació. Segons una enquesta de l'International Fact-Checking Network (IFCN), gairebé dos terços de les organitzacions de verificació participaven en el programa de fact-checkingGLOSSARIVerificació sistemàtica de la veracitat d'afirmacions públiques. Les organitzacions certificades per l'IFCN segueixen un codi de principis que garanteix imparcialitat i transparència. de Meta, i de mitjana rebien el 45% dels seus ingressos d'aquesta font. Era una paradoxa: les mateixes plataformes que es beneficiaven de la viralitat de la desinformació (perquè genera engagementGLOSSARIMètrica de participació (likes, comentaris, comparticions) que les plataformes prioritzen sobre la qualitat o veracitat del contingut.) finançaven les organitzacions que suposadament l'havien de combatre. La crítica a la desinformació s'havia convertit en un producte més.
Però el 7 de gener de 2025, pocs dies abans de la presa de possessió de Trump, Mark Zuckerberg va anunciar que Meta acabava amb el programa de fact-checking als Estats Units. El motiu oficial: els verificadors eren "políticament esbiaixats"
i havien "destruït més confiança de la que havien creat"
. El substitut: les Community Notes, un model crowdsourced copiat d'Elon Musk a X. El context: Zuckerberg s'havia reunit amb Trump a Mar-a-Lago setmanes abans, i Meta havia donat un milió de dòlars a la seva festa de presa de possessió.
L'efecte va ser devastador. Uns 160 projectes de verificació arreu del món depenien del finançament de Meta. L'IFCN va convocar una reunió d'emergència i va haver de llançar un fons de subvencions (SUSTAIN) per evitar el col·lapse del sector. Alguns verificadors, com el Taiwan FactCheck Center, van declarar estar en "crisi existencial"
. El missatge era clar: la verificació independent només existeix mentre convingui als poderosos.
Tant l'absorció com l'abandonament confirmen el diagnòstic de Fisher: el realisme capitalista no tolera una crítica genuïna. Primer la neutralitza integrant-la; després, quan deixa de ser útil, la descarta. I l'efecte final és el mateix: la paràlisi epistèmica. Si abans desconfiàvem dels fact-checkers perquè els pagaven les plataformes, ara desconfiem perquè les plataformes els han abandonat. Cada verificació pot ser contra-verificada, cada desmentiment pot ser desmentit.
Cal matisar, però, que existeixen iniciatives que intenten escapar d'aquesta lògica. A Catalunya, Verificat.cat és la primera plataforma de fact-checking del país, reconeguda per l'IFCN i l'Observatori Europeu de la Desinformació (EDMO). A diferència d'altres organitzacions, Verificat publica de manera transparent totes les seves fonts de finançament i garanteix que cap finançador (públic o privat) interfereix en els processos editorials. Les seves verificacions són revisades per almenys tres persones de l'equip i la seva imparcialitat és certificada per auditories independents. Són exemples que mostren que la verificació pot operar amb independència, però continuen sent excepcions en un ecosistema cada cop més hostil.
4. El malestar epistèmic com a crisi existencial
4.1. Arendt: quan la distinció entre fet i ficció desapareix
Hannah Arendt, a Els orígens del totalitarisme (1951), va escriure una frase que ressona amb força inquietant avui: "El subjecte ideal del govern totalitari no és el nazi convençut ni el comunista convençut, sinó les persones per a les quals la distinció entre fet i ficció (és a dir, la realitat de l'experiència) i la distinció entre veritat i falsedat (és a dir, els estàndards del pensament) ja no existeixen"
(Arendt, 1951, p. 474).
El subjecte ideal del govern totalitari no és el nazi convençut ni el comunista convençut, sinó les persones per a les quals la distinció entre fet i ficció ja no existeix
Arendt no parlava de persones enganyades per una mentida concreta, sinó d'alguna cosa més profunda: la destrucció de la capacitat mateixa de distingir el veritable del fals. Els líders totalitaris, observava, "basaven la seva propaganda en la suposició psicològica correcta que es podia fer creure a la gent les afirmacions més fantàstiques un dia, i confiar que si l'endemà se'ls donava una prova irrefutable de la seva falsedat, es refugiarien en el cinisme"
(Arendt, 1951).
Aquest cinisme és precisament el que Fisher anomenava impotència reflexiva: saber que et manipulen i no fer res al respecte. Però Arendt va més enllà: "El resultat d'una substitució consistent i total de les mentides per la veritat factual no és que les mentides s'acceptin ara com a veritat... sinó que el sentit amb el qual ens orientem al món real està sent destruït"
(Arendt, 1971). No es tracta que creguem mentides; es tracta que deixem de poder orientar-nos.
El resultat d'una substitució consistent i total de les mentides per la veritat factual no és que les mentides s'acceptin ara com a veritat... sinó que el sentit amb el qual ens orientem al món real està sent destruït
4.2. La privatització de la responsabilitat de saber
Aquí és on Fisher i Arendt es troben. Si Fisher diagnosticava la privatització del malestar (convertir l'ansietat i la depressió en problemes individuals quan són símptomes sistèmics), avui assistim a una privatització de la responsabilitat epistèmica. El sistema informatiu genera confusió estructural, però la responsabilitat de navegar-la recau sobre l'individu.
"Has de tenir esperit crític."
"Has de verificar les fonts."
"Has de sortir de la teva bombolla informativaGLOSSARIAïllament algorítmic on només es rep informació que confirma creences prèvies. Les plataformes reforcen aquest aïllament mostrant contingut similar al que ja consumeixes.."
Aquestes exhortacions, aparentment raonables, operen com la retòrica de l'autoajuda que Fisher criticava: converteixen un problema sistèmic en una deficiència personal. Si t'enganya la desinformació, el problema és que no has estat prou diligent, no que el sistema informatiu estigui dissenyat per confondre't.
Williams descriu aquest procés amb la metàfora de les tres llums que la tecnologia apaga progressivament: primer el spotlight (la llum de l'atenció immediata, que ens permet concentrar-nos), després l'starlight (la llum dels objectius a llarg termini, que ens orienta), i finalment el daylight (la llum de la identitat i l'acció col·lectiva, que ens permet saber qui som i actuar junts). És precisament aquesta tercera llum (la del daylight) la que connecta amb la privatització epistèmica: sense capacitat d'acció col·lectiva, cada individu queda sol davant el caos informatiu.
Aquesta privatització té conseqüències existencials. El ciutadà contemporani viu en una ansietat permanent: cada notícia pot ser falsa, cada imatge pot estar manipulada, cada font pot tenir interessos ocults. I aquesta ansietat, com la depressió que descrivia Fisher, es viu en solitud. No hi ha experiència col·lectiva del malestar epistèmicGLOSSARIEstat de desorientació cognitiva on ja no es pot distingir amb certesa entre informació fiable i desinformació. Erosió sistemàtica de les bases per establir què és veritat. perquè, com ell mateix escrivia, "es produeix una mena de depressió col·lectiva, que no s'experimenta col·lectivament, perquè res no s'experimenta col·lectivament"
(Fisher, 2009).
4.3. Hedonia depressiva informativa
Fisher parlava de l'hedonia depressivaGLOSSARIIncapacitat de fer res més que buscar gratificació immediata. No és que no puguem sentir plaer, sinó que no podem sentir res més que plaer superficial. com la incapacitat de fer res més que buscar plaer immediat. En l'àmbit informatiu, aquesta dinàmica es manifesta en el consum compulsiu de contingut: l'scroll infinitGLOSSARIDisseny d'interfície que elimina els punts d'aturada naturals, incentivant el consum continu de contingut. Una de les tècniques de captació de l'atenció més efectives de les plataformes., les notificacions constants, la necessitat d'estar "al dia" encara que estar al dia signifiqui exposar-se a un flux d'informació contradictòria i ansiògena.
Sabem que aquest consum ens fa mal. Estudis recents mostren que el temps de pantalla ha augmentat de 30 a 42 hores setmanals després de la pandèmia, i no ha baixat des de llavors. Sabem que les xarxes socials estan dissenyades per generar addicció, que els algoritmes prioritzen el contingut que genera indignació, que la nostra atenció és el producte que es ven als anunciants. Ho sabem, però no parem. Això és exactament el que Fisher descrivia: un saber que no genera acció, una impotència que es viu com a depressió.
Però el que resulta més inquietant és la transformació observada en els focus groups realitzats per Giraldo Luque amb estudiants universitaris entre 2016 i 2019. Abans de la pandèmia, les dades sobre consum digital encara generaven reacció crítica: els joves s'alarmaven en veure quant temps dedicaven a les xarxes, qüestionaven els oligopolis de la comunicació. Després de la pandèmia, aquest esperit combatiu ha desaparegut. Les mateixes dades que abans provocaven reflexió ara es veuen com a normals, fins i tot desitjables. Els joves defensen obertament la cessió gratuïta de dades com una relació win-win: jo rebo serveis, ells reben informació sobre mi. L'abandonament de l'esperit crític és precisament el que Fisher diagnosticava com a impotència reflexiva: el saber ja no mobilitza, ha estat absorbit pel sistema.
La pregunta, doncs, no és només política sinó existencial: com viure amb sentit en un món on no pots confiar en el que veus? Com construir una vida quan les coordenades bàsiques de la realitat són permanentment inestables? Aquesta és la crisi de l'existència que el realisme capitalista ha produït: no només la impossibilitat d'imaginar alternatives, sinó la impossibilitat de saber des d'on imaginar-les.
5. Conclusions
Aquest assaig ha intentat mostrar que la post-veritat no és un fenomen aïllat sinó una extensió lògica del realisme capitalista diagnosticat per Mark Fisher. Hem vist com Fisher descriu una atmosfera ideològica que colonitza la imaginació política (secció 2), com aquesta colonització s'ha estès a l'àmbit epistèmic a través de les plataformes digitals, la crisi del periodisme i l'absorció de la crítica (secció 3), i com el resultat és una crisi existencial caracteritzada per l'ansietat de no saber què és real, una ansietat que es privatitza i es viu en solitud (secció 4).
La hipòtesi inicial era que la post-veritat constitueix una extensió del realisme capitalista. Crec que el recorregut argumentatiu confirma aquesta intuïció, però també la matisa. No es tracta simplement que el capitalisme hagi "afegit" la confusió epistèmica als seus efectes; es tracta que la lògica mateixa del realisme capitalista (naturalització, privatització del malestar, absorció de la crítica, impotència reflexiva) opera ara en l'àmbit de la veritat.
La frase de Fisher podria reescriure's així: "És més fàcil imaginar que tot és mentida que imaginar un sistema informatiu on la veritat sigui accessible."
És més fàcil imaginar que tot és mentida que imaginar un sistema informatiu on la veritat sigui accessible
El cinisme epistèmic ("tots menteixen, no et pots fiar de ningú"
) no és una resistència al sistema; és la seva forma més acabada. Arendt ja ho havia vist: el subjecte ideal del poder no és el creient fanàtic sinó el cínic desenganyat que ha renunciat a distingir el veritable del fals.
Línies de fuga: cap a on podem anar?
Fisher va morir el 2017 sense oferir una sortida clara al realisme capitalista. El seu diagnòstic era més potent que les seves propostes. Però això no significa que no hi hagi línies de fuga possibles.
Cal reconèixer, però, que aquestes línies de fuga no són noves. Cada innovació tecnològica ha generat utopies similars: als anys cinquanta, Norbert Wiener somiava amb un "govern-màquina" on la cibernètica permetria decisions òptimes sense l'error humà; als anys seixanta, Marshall McLuhan anunciava l'"aldea global", una humanitat connectada que resoldria els seus conflictes de manera civilitzada; als anys setanta i vuitanta, Jaron Lanier imaginava comunitats virtuals on la connexió genuïna substituiria l'aïllament modern; als anys noranta, l'administració Clinton promovia l'"àgora virtual", internet com a espai de democràcia deliberativa. Són, en termes de Fisher, els "fantasmes del futur": promeses que mai no es van complir però que persisteixen en l'imaginari col·lectiu, un fenomen que ell anomenava hauntologiaGLOSSARITerme de Fisher (via Derrida) per descriure la persistència de futurs perduts en el present. La cultura contemporània recicla estètiques passades perquè ha perdut la capacitat d'imaginar quelcom nou.Ghosts of My Life, 2014.
Totes aquestes utopies van ser absorbides pel capitalisme: la cibernètica serveix avui per optimitzar beneficis corporatius, l'aldea global s'ha convertit en una guerra de trinxeres ideològiques, les comunitats virtuals han mutat en granges de dades, i l'àgora virtual ha estat colonitzada per la publicitat i la desinformació. El mateix Lanier, pioner de la realitat virtual, és avui un dels crítics més ferotges de les xarxes socials.
Aquesta història ens obliga a ser prudents però no derrotistes. Les alternatives que proposem han d'aprendre dels errors del passat: no basten les solucions tècniques si no van acompanyades de transformacions estructurals. Amb aquesta precaució, assenyalem tres línies de fuga possibles.
Repolititzar el malestar epistèmic
Si l'ansietat informativa és un símptoma sistèmic, no individual, cal deixar de tractar-la amb 'detox digital' i 'esperit crític' i començar a exigir condicions estructurals per a una informació fiable: regulació de les plataformes, finançament públic del periodisme d'investigació, transparència sobre els algoritmes que determinen què veiem.
Recuperar el pensament
Pensar, per a Arendt, no és acumular informació ni verificar fets; és el diàleg silenciós amb un mateix que ens permet no ser còmplices del mal per omissió. En un món saturat d'informació, potser la resistència passa per aturar-se: no consumir més, sinó pensar el que ja tenim. 'L'offline és el nou luxe', es diu en alguns cercles. Però potser no hauria de ser un luxe sinó un dret: el dret a no estar permanentment connectats a un flux d'informació dissenyat per confondre'ns.
Construir comunitats epistèmiques alternatives
Fisher insistia que el malestar no s'experimenta col·lectivament perquè res no s'experimenta col·lectivament. Però aquesta atomització no és inevitable; és produïda. Les experiències de periodisme cooperatiu, de mitjans locals arrelats al territori, de comunitats de verificació col·laborativa, mostren que és possible construir espais on la confiança es regeneri. No seran les plataformes les que ens salvaran; seran les xarxes humanes que siguem capaços de teixir fora d'elles.
El realisme capitalista és com una atmosfera omnipresent, que condiciona no només la producció cultural sinó també la regulació del treball i l'educació, i que actua com una mena de barrera invisible que limita el pensament i l'acció.
Bibliografia
- Arendt, H. (1951). The Origins of Totalitarianism. New York: Harcourt Brace.
- Arendt, H. (1971). "Lying in Politics: Reflections on the Pentagon Papers". The New York Review of Books, 18 de novembre de 1971.
- Fisher, M. (2009). Capitalist Realism: Is There No Alternative? Winchester: Zero Books.
- Fisher, M. (2014). Ghosts of My Life: Writings on Depression, Hauntology and Lost Futures. Winchester: Zero Books.
- Giraldo Luque, S. (2020). "Redes sociales y consumo digital en jóvenes universitarios". El profesional de la información. doi: 10.3145/EPI.2020.SEP.28
- Graves, L. (2016). Deciding What's True: The Rise of Political Fact-Checking in American Journalism. New York: Columbia University Press.
- Local News Initiative (2024). The State of Local News 2024. Northwestern University. localnewsinitiative.northwestern.edu
- Pew Research Center (2021). "U.S. newsroom employment has fallen 26% since 2008". pewresearch.org
- Starkman, D. (2013). The Watchdog That Didn't Bark: The Financial Crisis and the Disappearance of Investigative Journalism. New York: Columbia University Press.
- Varoufakis, Y. (2023). Technofeudalism: What Killed Capitalism. New York: Melville House.
Recursos complementaris
- The Human Use of Human Beings: Cybernetics and Society
El pare de la cibernètica reflexiona sobre les implicacions socials de les màquines que 'pensen'.
- Understanding Media: The Extensions of Man
Text fundacional de la teoria dels mitjans. Introdueix 'aldea global' i 'el mitjà és el missatge'.
- Ten Arguments for Deleting Your Social Media Accounts Right Now
El pioner de la realitat virtual convertit en crític ferotge de les xarxes socials.
- To Save Everything, Click Here: The Folly of Technological Solutionism
Crítica del 'solucionisme tecnològic': la creença que la tecnologia pot resoldre tots els problemes socials.
Preguntes freqüents
16 preguntesSobre Mark Fisher i el llibre
El realisme capitalista és l'atmosfera ideològica on el capitalisme s'ha convertit en l'únic sistema imaginable. No és una ideologia que la gent defensi activament, sinó un 'sentit comú' que fa que qualsevol alternativa sembli utòpica o impossible.
El terme té orígens múltiples. L'artista alemany Gerhard Richter i altres el van usar als anys 60 per descriure un estil artístic paral·lel al pop art. Però el concepte filosòfic tal com l'entenem avui el va popularitzar Mark Fisher el 2009 amb el seu assaig 'Capitalist Realism: Is There No Alternative?'. La frase central del llibre ('És més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme') s'atribueix originalment a Fredric Jameson o Slavoj Žižek.
Fisher era crític amb el capitalisme, però el seu diagnòstic és més subtil que un simple 'anticapitalisme'. El realisme capitalista descriu una atmosfera ideològica, no proposa directament una alternativa. Fisher argumentava que el problema és precisament que no podem imaginar alternatives: estem tan immersos en el sistema que fins i tot la nostra oposició opera dins dels seus termes. El llibre és més un diagnòstic que un programa polític.
Sí, és un dels textos de teoria crítica més accessibles. Amb menys de 100 pàgines, Fisher escriu de manera clara i utilitza exemples de la cultura popular (pel·lícules, música, televisió) per il·lustrar els seus arguments. No requereix coneixements previs de filosofia. És per això que s'ha convertit en una porta d'entrada a la teoria crítica per a estudiants i lectors no acadèmics.
El llibre ressona especialment amb les generacions joves perquè connecta l'experiència personal (ansietat, depressió, precarietat) amb una crítica sistèmica. Fisher va donar nom a quelcom que molts sentien però no sabien articular: que el seu malestar no era un fracàs individual sinó un símptoma del sistema. La seva brevetat i l'estil accessible el van convertir en una porta d'entrada a la teoria crítica.
Fisher va donar llenguatge a una generació per entendre el seu malestar. El seu concepte de realisme capitalista ha esdevingut essencial per analitzar des de la crisi climàtica fins a la precarietat laboral i la salut mental.
Conceptes clau
A diferència de les ideologies clàssiques que demanen adhesió explícita, el realisme capitalista funciona per naturalització: el capitalisme no es presenta com una opció política sinó com 'l'única realitat possible'. Fisher l'anomena 'ontologia del negoci': la creença que tot ha de funcionar com una empresa. La ideologia no s'imposa des de dalt; s'interioritza fins que qüestionar-la sembla ingenu o impossible.
La impotència reflexiva descriu l'estat de saber que les coses van malament però sentir-se incapaç de canviar-les. És crucial perquè explica per què l'accés a la informació no porta automàticament a l'acció política: sabem que el sistema és injust, però aquest saber no ens mobilitza.
La hauntologia és un concepte que Fisher va desenvolupar a 'Ghosts of My Life' (2014). Descriu com el present està 'embruixat' per futurs que mai van arribar: els somnis d'emancipació de la postguerra, les utopies tecnològiques dels anys 60-70. El terme prové de Jacques Derrida, però Fisher el va popularitzar per explicar per què la cultura contemporània recicla estètiques passades.
Tots dos analitzen com els sistemes de poder erosionen la capacitat de pensar i actuar. Arendt va descriure el 'subjecte ideal' del totalitarisme com algú que no distingeix fet de ficció; Fisher va actualitzar aquesta anàlisi per al capitalisme tardà i l'era digital.
Post-veritat i desinformació
La post-veritat no és simplement mentir: és un estat on la veritat deixa de ser rellevant. Els fets objectius importen menys que les emocions i les creences personals. La diferència és que ja no es tracta d'amagar la veritat, sinó de fer-la irrellevant.
El malestar epistèmic porta a la paràlisi política, la desconfiança generalitzada, l'aïllament en bombolles informatives, l'augment de conspiracions, i la incapacitat de construir consens democràtic.
Segons Varoufakis, les plataformes digitals han creat un sistema feudal on controlen l'accés a la informació i extreuen 'rendes' de tots els participants. Els algoritmes decideixen què veus, prioritzant l'engagement sobre la veracitat.
Meta va anunciar el gener 2025 que abandonaria els fact-checkers per un sistema de 'notes de comunitat'. La raó oficial és reduir biaixos, però crítics apunten a la pressió política i el cost econòmic del programa.
Busca vores artificials, errors en moviments del cap, parpelleig antinatural i desincronització labial. Utilitza eines com Google SynthID per detectar marques d'aigua IA. Però atenció: els humans només detecten el 24,5% dels deepfakes d'alta qualitat. La verificació de la font original és sovint més fiable.
Què podem fer?
Fisher i Arendt coincideixen: el primer pas és recuperar la capacitat de pensar, no només consumir informació. Això implica desconnectar dels fluxos constants, buscar fonts diverses, i construir espais de deliberació col·lectiva.
Glossari
- Algoritme
- Conjunt d'instruccions que determina què veus a les xarxes socials. Els algoritmes de les plataformes prioritzen contingut que genera engagement (reaccions emocionals), no necessàriament contingut veraç o de qualitat.
- Bombolla informativa
- Aïllament algorítmic on només es rep informació que confirma creences prèvies. Les plataformes reforcen aquest aïllament mostrant contingut similar al que ja consumeixes.
- Deepfake
- Contingut audiovisual manipulat amb IA per fer semblar real quelcom fals. El 98% són pornografia no consentida i el 99% de les víctimes són dones.
- Engagement
- Mètrica de participació (likes, comentaris, comparticions) que les plataformes prioritzen sobre la qualitat o veracitat del contingut.
- Fact-checking
- Verificació sistemàtica de la veracitat d'afirmacions públiques. Les organitzacions certificades per l'IFCN segueixen un codi de principis que garanteix imparcialitat i transparència.
- Finestra d'Overton
- Rang d'idees políticament acceptables en un moment donat. La finestra no la mouen els polítics, sinó l'evolució dels valors socials i els mitjans.
- Hauntologia
- Terme de Fisher (via Derrida) per descriure la persistència de futurs perduts en el present. La cultura contemporània recicla estètiques passades perquè ha perdut la capacitat d'imaginar quelcom nou.
- Hedonia depressiva
- Incapacitat de fer res més que buscar gratificació immediata. No és que no puguem sentir plaer, sinó que no podem sentir res més que plaer superficial.
- Impotència reflexiva
- Saber que les coses van mal però sentir-se incapaç de canviar-les. El saber no genera acció sinó paràlisi i resignació cínica.
- Malestar epistèmic
- Desorientació cognitiva on no es pot distingir informació fiable de desinformació. L'ansietat de no saber què creure.
- Post-veritat
- Estat on els fets objectius importen menys que les emocions i creences. La veritat no es nega; simplement deixa de ser rellevant.
- Precarietat laboral
- Condició d'inestabilitat laboral estructural. A Catalunya, el 38% de la població ocupada (1,4 milions) viu en situació de precarietat. Treballar ja no garanteix escapar de la pobresa.
- Realisme capitalista
- Atmosfera ideològica on el capitalisme és l'únic sistema imaginable. Opera per naturalització: qualsevol alternativa sembla utòpica o impossible.
- Scroll infinit
- Disseny d'interfície que elimina els punts d'aturada naturals, incentivant el consum continu de contingut. Una de les tècniques de captació de l'atenció més efectives de les plataformes.
- Tecnofeudalisme
- Sistema on les plataformes digitals extreuen rendes com senyors feudals. Qui controla les plataformes controla l'accés a la informació i el comerç digital.